llegir ens fa més grans Biblioteques Públiques de Catalunya Sant Jordi 2008. Llegir per Sant Jordi, llegir tot l'any.

El Pacte

panoràmica del poble de Sallent

Ara tot plegat sembla una faula, però és cert, jo vivia en una d’aquestes cases que delimiten l’espai de l’era del mig, una plaça on es feien festes d’estiu, àpats comunitaris i balls d’acordió i violí. I per on passava el seguici dels casaments i els bateigs que sortien de l’església, avui tancada. L’església, la plaça de davant i el petit cementiri eren el centre d’una quarantena de masies disperses entre Santa Pau i Mieres.

La casa que m’havien acondiciat és l’única que comparteix parets mitgeres amb la del costat, una casa vella que pertanyia, com tantes altres, a un dels llinatges més antics de la comarca. El propietari, el senyor de ca’n Cadamont, l’havia cedit i havia remodelat les quadres per fer-ne una biblioteca, que havia de ser, també, l’escola del poble. El senyor de ca’n Cadamont tenia finques repartides per tota la serra i era conegut arreu pels seus articles a la premsa d’Olot i Girona. Reformista, lliurepensador, el senyor de ca’n Cadamont s’havia ofert per pagar el mestre i bibliotecari, i cedir la casa i els llibres que fessin falta.

celebració arribada

Això era l’any 1925, i la meva arribada al Sallent va ser tot un esdeveniment.

Quan vaig arribar-hi, després de passar per ca’n Cadamont, tothom em va venir a rebre, aquí mateix, a la plaça, la gent venia a veure’m a casa, les famílies em saludaven i agraïen que hagués acceptat fer de mestre en un poble tan petit.

havia fet anar a buscar Maria Pruan

M’havien assignat una majordoma, una vella que la senyora de ca’n Cadamont havia rescatat de prop de Briolf, una serreta que hi ha passat el santuari del Collell. La dona malvivia entre les parets d’un corral en ruïnes i la senyora l’havia fet anar a buscar. Maria Pruan, que així es deia la vella, netejava la biblioteca i la plaça, em rentava la roba i em feia el dinar i el sopar. La senyora li oferia sostre, llenya i menjar, a canvi de fer de minyona del mestre i d’endreçar la biblioteca.

El rebedor de la casa s’omplia amb una trentena de nens...

La porta de la biblioteca –l’antiga porta de les quadres– s’obria a les nou. Els alumnes arribaven puntuals, repentinats i amb les llibretes, i el farcell de llenya si era hivern. El rebedor de la casa s’omplia amb una trentena de nens que llegien, escrivien o multiplicaven fins a l’hora de dinar. Aleshores, mai no calia dir que era la una, la vella trucava i portava l’olla. Dinàvem plegats, els alumnes, la vella i jo. Feia goig, veure’ns menjar tots junts, entre els llibres de la biblioteca.

Cada dia, després de dinar, i si no plovia, sortíem una estona a la plaça. Quan la vella havia recollit, els alumnes entraven altra vegada a desparar taula i escombrar. El més gran passava un drap humit i ja hi podíem tornar. Hivern, primavera, tardor... Els dies al Sallent tenien una constància sòlida, quasi mecànica. Ensenyar a llegir i a escriure, sumar, restar, multiplicar, dividir... Abans del tant per cent ja començaven les absències dels nois que demanaven per anar a treballar al camp. La meva presència no alterava gaire res.

La solitud no era un problema. La biblioteca de ca’n Cadamont era enorme o, si més no, a mi aleshores m’ho semblava. Quantes vegades no vaig desitjar que el temps no s’acabés quan mirava aquelles fileres de lleixes plenes de llibres! Els alumnes se n’anaven i jo pujava en bicicleta fins a ca’n Cadamont i passava hores i hores tancat allà dins. De vegades, la senyora em convidava a sopar i m’ensenyava els paquets que el senyor enviava des de Barcelona, Perpinyà o París. Què no hagués donat, jo, per tenir temps per llegir tot allò...

Si s’havia fet de nit, a l’hivern, quan se n’anaven els alumnes, passejava fins a la Torroella i després, quan arribava a casa, començava a llegir. Alguna nit la vella es quedava després de sopar i m’explicava històries dels encontorns, odis ancestrals, fills que no eren del pare que els criava, robatoris inversemblants, carlinades, llops que baixaven fins al veïnat per espantar ramats, dames d’aigua i altres faules que també em contaven els nens. No es feia mai massa pesada, així que veia que tenia son, que feia per estar-me tot sol o que encenia espelmes per llegir, ella recollia la safata i se n’anava al racó que li havien preparat a la casa del costat. Hiverns gèlids i estius suaus, a la biblioteca, a part de dos festejos que no van tenir futur, la meva vida al veïnat va ser d’una monotonia i d’una tranquil·litat delicioses.

La vella m’anava agafant confiança, s’havia acostumat a la meva companyia i a les meves manies a l’hora de menjar i d’endreçar la casa i la biblioteca. Com trobo a faltar aquelles discussions i els àpats, les llebres i les becades... Cada vegada m’explicava més i més coses, enraonies i històries que tant podien haver succeït al Sallent com a qualsevol altra part de les muntanyes de la vora, a les Guilleries o a les Alberes, als Pirineus o al Montseny...

Vora la finestra hi havia un escó on m’asseia i escoltava la vella

Encara hi ha la finestra a l’antiga escola. No sé si deuen quedar-hi els mobles. Vora la finestra hi havia un escó on m’asseia i escoltava la vella, de vegades, mentre preparava algun dibuix per l’endemà, o mentre repassava la mostra o els comptes.

De tot el que em va contar, recordo, per motius que ara són més clars que mai, aquella conversa. El cert és que tenia habilitat per explicar les coses. De vegades, quan començava a explicar-ne era com si, de sobte, i només perquè ho contava ella, les regles de la realitat canviessin. Si algú altre hagués relatat contalles de llops i boscos, ¿m’ho hauria cregut? Potser no, potser era la penombra, la tranquil·litat de l’habitació, el fet de viure al Sallent, allunyat de tot i de tothom... No ho sé, però la veritat és que els relats de la vella m’embolicaven en tots els sentits, tenia el do de saber com posar-te dins del relat.

Una nit, després de rentar, una nit que se la veia molt cansada, va seure davant meu i em va dir:

–Josep, jo li he contat moltes coses, deu pensar que sóc una xerraire, però la veritat és que no li he explicat mai el més gros que m’ha passat. –Jo pensava que començaria amb una de les seves faules d’homes que s’havien perdut pel bosc i que havien lluitat amb els llops i tot plegat–. No em miri així, Josep, el que li he de dir, i no ho he dit mai a ningú, és massa gros, és potser el més gros que hagi passat mai per aquí.

Aleshores, quan jo feia aquell posat de setciències, amb la pissarra i la biblioteca darrere meu, s’empipava i se n’anava, tenia un geni prim, saltava com una molla així que la premia cap a on no volia anar. Feia el mateix que els nens, però. Quan, després, li demanava què li havia passat, em deia que no n’havia de fer res, que llegís i callés, que ja no volia dir-m’ho. Calia insistir perquè no s’empipés, li sabia molt greu que no li ho demanés i calia frenar quan ja no podia parar, calia... Aquell dia, però, estava serena. «Ara m’haurà d’escoltar i de creure», semblava dir-me.

Feia temps que em deia que un dia m’havia de contar una cosa, «molt grossa, molt grossa». Va començar un mes abans, que m’havia de dir, volia i dolia, i mica en mica... Intentava trobar el moment adequat fins que va arribar un dia que va posar una cadira davant de l’escó.

m’havia de contar una cosa, molt grossa, molt grossa.

–Li ho he de dir, ja no puc esperar més –era asseguda, amb les mans sobre els genolls.

–Au, doncs.

–Un dia, abans que em recollís la senyora –va dubtar, va agafar aire, el va treure–, vaig veure el dimoni.

–Disculpi, Maria, què...

–Ja ho ha sentit. Quatre vegades, el vaig veure. No posi aquesta cara, li dic la veritat. Ah, no em creu...

–Dona... –Vaig fer per aixecar-me.

–Ja ho sabia, que no em creuria, no li hauria d’haver dit res. –Aleshores ella també va fer per aixecar-se.

–Maria, digui, si us plau, dona... –li vaig dir. Ara mateix, quan ho recordo, recupero el meu vell escepticisme. Si l’amo, racionalista i il·lustrat, ens hagués sentit...

–Ara ho diu per quedar bé... Vostè se n’anirà i ja no hi pensarà, però jo ho he d’explicar a algú. Sóc molt vella, tinc la cara arrugada com una poma de febrer i no viuré massa més anys, és per això que li demano que m’escolti, només aquesta vegada.

Miri, Josep, escolti’m, si us plau, ...

–Dona... –vaig fer que sí amb el cap i vaig posar un parell de troncs a la llar de foc.

–I que em cregui.

–Dona, la creuré, de debò, au, som-hi.

–Miri, Josep, escolti’m, si us plau, no li he demanat mai res i abans que torni a la ciutat, si mai hi torna, vull que sàpiga què li ha d’explicar aquesta vella –com si em renyés amb la mà, em parlava–. Me’l vaig trobar fa cosa de deu anys, quan vivia a la vall de l’altre costat. La primera vegada que em va venir a trobar anava pel camí del bosc, buscava bledes silvestres i borraines, i, aleshores, vaig veure una cosa que es movia darrere de les falgueres. Era el dimoni, ja li ho he dit. Em va dir pel nom, Maria Pruan. Jo em vaig quedar molt sorpresa, mai no m’havia trobat el dimoni, però és clar, ja es veia que era ell.

–A veure, a veure, Maria... ¿Em vol dir com ho va saber, que era el dimoni?

Alt, molt colrat, amb banyes, cua, barbot, potes de boc i pudor de sofre

–No es rigui de mi com si fos una criatura, m’ha dit que m’escoltaria! Així que el vaig veure sortir entre les falgueres, ja ho vaig veure, que era ell, Josep, aquestes coses se saben, vostè, també, quines coses de demanar. Alt, molt colrat, amb banyes, cua, barbot, potes de boc i pudor de sofre –va continuar la vella mentre jo la deixava dir, amb posat de setciències.

–Dona... Aquest és el dimoni que surt a tot arreu. –Barbot i banyes, pensava jo, i pudor de sofre, la faula...

–¿I com volia que el conegués, jo, si no era el que surt a tot arreu? Doncs sí que ho era, era ell. Els àngels duen ales, els dimonis, banyes, jo només els puc conèixer així.

–D’acord, d’acord, no s’enfadi, no s’enfadi.

–Doncs calli... ¿Callarà?

–Callo, callo.

–Doncs em va dir pel nom: “Maria Pruan, fa dies que et veig venir a buscar menjar al bosc.”

»“És clar”, li vaig respondre jo, “què voleu que faci una pobra vella com jo? Bé he de venir al bosc a buscar borraines, i si m’entreteniu gaire, avui no soparé, he de collir les borraines”, que li vaig dir jo.

Maria Pruan, he vingut fins aquí per fer un tracte.

»“Maria Pruan, he vingut fins aquí per fer un tracte. Si tu vols, no et caldrà collir més bledes ni borraines ni passar fred pel bosc per buscar aliment. Tens una cosa que em seria molt útil, Maria Pruan”, el dimoni em va fer fins i tot una reverència, no es pensi, va ser la primera vegada i la darrera que me n’han fet una.

»“Ja us he dit que em fareu fer tard.”

»“Si vols, Maria Pruan, abandonaràs aquestes ruïnes on dorms. Viuràs en una casa de ric i tindràs lacais i minyones, tants com en vulguis. I cuineres que et rostiran civet i requisits.”

»“I què hauria de fer? Expliqueu-m’ho ràpid perquè faig tard, he d’agafar borraines, jo.”

»“Només m’hauries de donar la teva ànima.”

Jo ja n’estava una mica tip: l’ànima, les banyes i la pudor de sofre... La vella s’aixecava i repetia els gestos que havia fet el dimoni. Havia llegit mil vegades històries com aquella, i pensava que la vella em prenia el número. En aquells reculls populars de la biblioteca, ¿quantes n’hi hauria, de faules com aquella?

No faci aquesta cara, Josep.

–No faci aquesta cara, Josep.

–És que com vol que...

... va marxar a la guerra amb els carlins i no va tornar mai més.

–Quan el dimoni em va demanar la meva ànima, que val tan poca cosa, li vaig dir que no pagava la pena: “Sóc una pobra vella”, li deia, “a qui voleu omplir de riquesa i de poder. Feu tard, massa tard. Em vaig criar en una cabana on dormíem tota la meva família, els meus germans i les meves germanes, i la meva mare. El meu pare, ho deveu saber, ja que sou tan llest, va marxar a la guerra amb els carlins i no va tornar mai més. Tres germans meus es van morir de gana. El fred era horrorós, dormíem els uns a sobre dels altres i menjàvem herba, com les bèsties, així va ser quan jo era petita. Vam fer de mossos a canvi de les restes de menjar que sobraven als amos que ens volien. Ah, recordo com ens barallàvem per poder recollir les estovalles i ser els primers de menjar-nos les engrunes, de vegades les veces que donaven al bestiar... Així he passat tota la vida fins que em vaig fer massa vella per treballar. Mula vella, mula vella... Em van fer fora i vaig anar tirant fins que vaig trobar aquest corral en ruïnes en què visc. Mula vella, al corral caigut.”

El dimoni em va mirar amb ulls plorosos i se’n va anar ...

–Maria...

–El dimoni em va mirar amb ulls plorosos i se’n va anar entre les falgueres.

–Mai no m’ho havia explicat, això, Maria –vaig dir, assegut–. La senyora em va dir que passava misèria, però no sabia que... El dimoni, però... –No vaig poder evitar de riure.

–Ah, riu... ¿De mi o del dimoni?

De vostè no em riuria mai, Maria...

–De vostè no em riuria mai, Maria, ¿com vol que rigui si m’explica tot això?, però el dimoni, amb banyes i cua, no m’ho puc creure.

–Doncs no va trigar a tornar a aparèixer.

–¿I què volia, si ja li havia dit que no?

–Ah, no hi creu, no hi creu però demana... ¿Llegeix el que altres escriuen, altres que no sap qui són, però el que jo li dic, que sóc aquí i li ho conto, no vol...? Esperi, ara li ho explicaré. Ah, rigui, rigui... No ha vist res... Jo havia tornat a sortir a buscar cargols i bolets per dinar. M’endinsava per la senda que s’amaga pel bosc quan, de sobte, vaig mirar amunt i me’l vaig trobar assegut a la branca d’un roure. “M’heu donat un bon ensurt, en aquests temps, una no es pot fiar de qui pot trobar-se al bosc”, que li vaig dir.

... vaig mirar amunt i me’l vaig trobar assegut a la branca d’un roure

»“T’esperava, Maria. T’esperava per renovar-te la meva oferta”, que em va contestar. “Continuo interessat en la teva ànima, Maria Pruan. L’altre dia no vas voler acceptar les riqueses que t’oferia, però avui tinc una cosa molt més important.”

»“Va, no m’enredeu, que encara em quedaré sense dinar. M’hauríeu d’ajudar a caçar cargols i bolets”, li vaig dir. Vostè, Josep, no em creu a mi, de la mateixa manera que jo no em creia el dimoni, potser és per això que ara deveu pensar que sóc ben boja.

Jo no sabia on mirar, la vella contava la història amb una convicció tan gran que la feia del tot creïble.

–“Els cargols van a poc a poc i els bolets no es belluguen gaire. Escolta’m, si us plau, Maria Pruan. A canvi de la teva ànima, avui, et porto una cosa molt preuada. Els homes i les dones s’afanyen a buscar la felicitat. Si em dónes la teva ànima, jo te la donaré. I dins de la felicitat, és clar, hi ha els diners!”

... quan me n’anava al meu racó del paller ...

»“De què m’ha de servir”, li vaig contestar, “¿no creieu que si ara em donéssiu la felicitat seria molt més infeliç? ¿Què faria, pobra de mi, quan mirés enrere? Veniu a demanar-me l’ànima i no penseu en tot el que ha viscut, aquesta meva ànima. L’altre dia us vaig explicar la misèria en què havia viscut, com vivíem a la nostra cabana, tots plegats, amuntegats. L’estima que vam sentir els uns pels altres i que semblava que era l’única cosa que ens podia mantenir en vida, l’únic motiu per continuar patint s’esmicolava cada vegada que un dels nostres es moria de malaltia o de fred. Tota la vida em vaig sentir menyspreus dels amos, perquè jo, com els gossos, tota la vida he tingut amos. He estat sempre la minyona bruta, la més pobra de les minyones i cada dia de la meva vida ha estat un calvari, només he viscut quan he dormit, quan me n’anava al meu racó del paller de la casa dels senyors, quan m’arrauleixo al cau i em cobreixo amb la pellissa, a la vora del foc del corral. La meva vida ha estat d’una infelicitat completa, des del primer dia fins avui, i ara em veniu a donar la felicitat... No teniu ànima, sou cruel amb mi. Deveu voler la meva ànima per tenir-ne una de pròpia. ¿Com creieu que suportaria mirar enrere si ara em donàveu la felicitat? Ara sóc una pobra vella infeliç però el meu passat no em dol més que el present. Si ara em féssiu feliç, em moriria.”

–¿Què va dir, ell? –Això del dimoni, no em feia gaire efecte, però el calvari de la Maria... Alguna vegada hi he anat a caminar, a Briolf, ¿com devia viure allà, la dona? La solució perquè no hi visqués ningú en la misèria és que no hi visqués ningú, allà.

... va dir assenyalant els llibres de la biblioteca ...

–No em creu, s’estima més aquestes lletres –va dir assenyalant els llibres de la biblioteca– que el que jo li pugui contar. Au, torni als llibres, torni-hi...

–No la volia ofendre, Maria, digui, digui –jo no sabia quina cara posar.

–El dimoni se’m va quedar mirant una estona. Tenia els ulls plorosos i, en comptes de contestar-me, va fer un salt cap a la capçada del roure i va desaparèixer entre les branques i les fulles.

–I ja va estar. –M’aixecava de la cadira.

–Encara em va venir a buscar una tercera vegada. Un dia que em vaig aixecar de bon matí a buscar espàrrecs. Ja quasi en tenia el cistell ple quan vaig sentir que algú me’n posava uns quants més a dins, i unes castanyes fora temps.

Em vaig girar i el tornava a tenir allà mateix.

»“Et demano perdó, Maria Pruan. Normalment no he de molestar a ningú amb tantes visites, no m’havia passat mai. Pots dir amb el cap ben alt que el dimoni t’ha demanat perdó. La primera trobada sol ser la definitiva i només en comptadíssimes ocasions he de fer una segona visita. I aquí em tens, no em dono, jo, sóc el dimoni. Els homes em temen i em busquen, i jo, sempre tinc alguna cosa per a ells. Amb tu, la cosa ha anat diferent, però penso que avui podrem enllestir el problema que ens ocupa.”

» “¿Torneu a demanar-me l’ànima? Ja veig que sou tenaç, vós.”

»“Sí, ben mirat fa temps que vaig pel món.”

»“¿I què em doneu a canvi, aquesta vegada? ¿Les castanyes que m’heu deixat al cistell, ara que no és temps?”

»“No, no, Maria Pruan, et donaré una altra cosa més important, una cosa que tota dona vol tenir. L’altra vegada em vas dir que no suportaries mirar enrere. Avui et porto l’eterna joventut, tornaràs a ser jove i bonica, Maria Pruan. Podrà buscar el marit més ric que vulgui una noia tan bonica com seràs tu.”

Jo ja vaig ser bonica.

»“Ai.” Vaig seure en una rabassa. “Vós que us moveu d’un temps a un altre i d’aquí cap allà sense cap esforç, vós que dieu que ho sabeu tot, penso que no enteneu res de res. Jo ja vaig ser bonica. Ara em veieu arrugada i geperuda. Tinc les mans tacades i grosses. Perdo els cabells i tinc la cara ossuda. Però un dia vaig ser molt bonica, era alta i tenia els cabells com la tardor. La pell, semblava un núvol, blanca i suau. Però tot plegat va durar molt poc perquè el meu cos no va poder resistir tots els embats que us he explicat. Encara no sé com vaig poder ser tan bonica havent crescut menjant herba... El treball i l’esforç, les feines i el malviure em van tornar lletja, les mans aspres i les cames botides de varius, les dents em van caure aviat... Vaig ser flor d’un dia, ¿quants homes em van fer servir a canvi de molt poca cosa...? Però l’eterna joventut, d’altra banda, ¿de què em servirà? Mireu, senyor dimoni, estic cansada de viure, només vull que no em maregeu massa. No trobaria cap càstig més cruel que viure per sempre. Ja us vaig dir que en ma vida només he viscut quan he dormit. Res més que això...”

–Maria, jo..., no sé què dir... –vaig dir jo, astorat.

–Ell tampoc. Es va quedar tan parat que, quan li vaig dir que m’ajudés a recollir espàrrecs, es va ajupir amb mi i me’n va posar unes mostres al cistell. Després, se’n va anar, caminant, amb el cap cot.

–I aleshores...

... el vaig veure caminar per la carena d’un turó ...

–Calli, si us plau... El cas és que me’n vaig oblidar, del dimoni. No hi vaig tornar a pensar fins que, temps després, el vaig veure caminar per la carena d’un turó que hi ha a la vora de les ruïnes on vivia. Em vaig treure el mocador del cap i li vaig fer senyals perquè vingués. No mirava cap on jo era, i com que pensava que estaria dolgut amb mi i que no vindria, em vaig atansar fins a l’espadat on s’havia assegut.

»“Véns a riure’t de mi”, em va dir.

»“I ara, no us ho prengueu així, home. En deveu tenir a cabassos, d’ànimes, una més o una menys tampoc deu fer vessar l’infern.”

»“Prou, més que un foc no en cremaria, però em dol molt no tenir la teva, Maria Pruan, ara ja és quasi una qüestió d’amor propi.”

... Aleshores, malgrat el meu escepticisme, ...

La vella era convincent, convincent de debò, vull dir... Aleshores, malgrat el meu escepticisme, ja no sabia què pensar. És cert que hi havia gent que deia que també l’havia vist, el dimoni. I prou llocs que s’anomenaven del dimoni, el camí del dimoni, l’espadat, el bosc... Quan vaig voler dir alguna cosa, em va fer callar amb la mà.

–Va ser aleshores quan li vaig dir: “Us donaré la meva ànima si sabeu respondre la pregunta que duc dins meu des que sóc petita.”

»“Un enigma, bé, m’agrada això, en sóc un especialista, jo”, em va respondre ell, saberut. No sé a qui em recorda, amb tant de llibre i tanta biblioteca i tanta escola...

»“No ben bé, o potser sí, qui ho pot saber, això”, hi vaig tornar jo, que ja n’estava una mica tipa. “Cada dia, cada dia que he patit, que m’he cansat, que m’han humiliat, m’he demanat per què calia que visqués la vida que vivia. Us vendré la meva ànima si em doneu un motiu per viure, doneu-me’n només un, i us la vendré. Digueu-me per què em va tocar a mi, viure així, digueu-me per què he viscut, quina falta hi feia, jo, al món... Jo no ho sé, i si voleu la meva ànima, ja us la podeu quedar, el que li ha pertocat viure a la terra no pot ser més dolent que el que li pot tocar viure a l’infern. Si tant la voleu, ja us la podeu quedar, encara que no em respongueu la pregunta que us faig, ai, las, si potser l’he perduda, si potser la vaig perdre fa temps, la meva ànima...”

El dimoni em va mirar als ulls i em va passar la mà per la galta, ...

La vella va respirar un moment i va continuar.

–El dimoni em va mirar als ulls i em va passar la mà per la galta, ah, ja li juro que mai ningú m’havia acaronat així. Plorava. Va girar cua i se’n va anar capcot. La resta de la història de la meva vida ja la coneix: un dia, un parell de pagesos del veïnat em va venir a buscar per anar a ca’n Cadamont. A canvi, casa, menjar i llenya, no podia dir que no, havia fet molta sort! A més, l’he conegut, Josep, què més vull...

... com si mai no haguéssim parlat d’altre que d’escudella i olles.

No em vam tornar a parlar més. L’endemà va baixar el dinar a la biblioteca com si mai no haguéssim parlat d’altre que d’escudella i olles. Els nens van dinar i van recollir les taules, un altre dia al Sallent. Va passar un temps que cap dels dos no deia gaire res i la monotonia i els seus imprevistos van omplir els mesos següents, però el cert és que durant una bona temporada, quan anava a fer excursions per la zona, tenia la sensació que algú em seguia, sentia veus i veia ombres, em suggestionava la conversa amb la vella, pensava.

... tenia la sensació que algú em seguia, sentia veus i veia ombres, ...

Però no res, tot va continuar igual. Els anys passaven de la mateixa manera que ho feien els cursos i la mainada que entrava i sortia de la biblioteca. La dictadura de Primo de Rivera es va acabar, van passar els anys d’entremig i va arribar la república, per bé que al Sallent no en va arribar gaire bocí, de tot això. La carretera que avui hi arriba, des de Banyoles o des d’Olot, és plena de revolts, alguns força tancats i perillosos, però el que hi havia aleshores no es podia qualificar ni de camí. De fora, no n’arribava res, jo feia deu anys que hi era i encara era una novetat, la resta eren les collites, bones o dolentes, i les cries, abundants o escasses. De l’església continuaven sortint nadons acabats de batejar, matrimonis i enterraments.

... el primer que faig quan arribo al Sallent és obrir la reixa i netejar la seva llosa.

L’any 1934 vam enterrar la vella. Com que no arribava a l’hora de dinar, vam entrar a casa seva. Era asseguda a l’escó, al costat de la xemeneia. El cos era fred i al foc no quedava ni una brasa, però tenia els ulls tancats i estava ben recolzada a la paret, la roba l’acotxava com si fos una mortalla i com si algú l’hagués acomodat. La porta de l’església és a set metres de la del cementiri, el primer que faig quan arribo al Sallent és obrir la reixa i netejar la seva llosa.

... va insistir que havíem de carregar al camió, ...

A part d’això, i fins a la guerra, una normalitat estranya i torbadora. El front avançava i també els preparatius per marxar a l’exili a França. Tothom es va tornar recelós, l’abundància s’havia acabat i també la companyonia i la bona maror, això sí que va arribar. Vaig creuar la frontera amb els de ca’n Cadamont. No ens vam poder emportar res que no fos imprescindible, però la senyora va insistir que havíem de carregar al camió, entre altres coses, una part de la biblioteca, dins d’un bagul. Quins plors i quina tristor tenia tothom per no poder començar un altre curs. L’amo va demanar als pagesos que s’enduguessin els llibres a casa, va repartir els mobles i les eines. Els masovers ens van acompanyar fins gairebé a Banyoles.

... he viscut la Segona Guerra Mundial, ...

D’aleshores ençà, he viscut la Segona Guerra Mundial, les derrotes i les posteriors victòries dels països enfrontats, em van ferir i em vaig curar. L’estada a França va ser llarga, quasi vuit anys. La casa que vaig comprar encara és oberta, plena de llibres, encara conservo el bagul que va voler emportar-se la senyora. He passat temporades a Escòcia, Mèxic, els Estats Units, Suècia, les Filipines i altra vegada Escòcia. He après idiomes i he fet de mestre, tutor i bibliotecari arreu d’Europa... Imagineu-vos una vida plena a vessar...

... encara conservo el bagul que va voler emportar-se la senyora.

El Sallent ha canviat molt, han cimentat el carrer i el baixador de la carretera, que ara està asfaltada i ha perdut alguns revolts, però el món continua allunyat del veïnat. No s’hi ha construït, hi ha cases buides i moltes d’altres que han canviat de propietari. No hi ha ningú que faci de pagès, bé, molt poca gent, la major part dels vilatans treballen a Olot o a Banyoles... La casa que feia d’escola i biblioteca cau, hi ha dues tanques perquè la gent no s’hi acosti. La teulada està malmesa, però no ha estat només el pas del temps, el que ha deixat la casa tocada, pel veïnat corre la brama que en algun lloc hi ha els diners de ca’n Cadamont. Quan es mira entre les clivelles de la porta es poden veure tot de forats a la paret i a terra. No res, faules que diuen que els de ca’n Cadamont van amagar els diners a la biblioteca per si tornaven de l’exili. Encara hi ha gent que situa un quimèric bagul ple de diners de ca’n Cadamont en unes coves imaginàries pel camí de la serra de Finestres. Si sabessin que dins del bagul hi havia llibres...

... encara conservo el bagul que va voler emportar-se la senyora.

Tothom fabula. ¿Quant feia, que no hi tornava? Des de 1939... Fa quasi setanta anys. Dels que hi vivien, no queda ningú, puc reconèixer els fills i els néts per les fesomies que es repeteixen en les cases, fills que s’assemblen als pares o a les àvies... És la mateixa excusa, el mateix raonament que faig quan em diuen que sóc igual que aquell primer mestre que va arribar al Sallent fa tants anys. Un dels fotògrafs de la zona va passar per totes les cases de la comarca, els retrats encara són penjats en menjadors i entrades. Els canvis en els pentinats i en els vestits fan més fàcil l’evasiva, però, tot i així, n’hi ha que es meravellen de trobar un rostre idèntic al meu. Fa tres anys va morir el darrer vilatà que em va conèixer, era en un asil, quasi no hi tocava, no m’hauria reconegut.

... encara conservo el bagul que va voler emportar-se la senyora. ... encara conservo el bagul que va voler emportar-se la senyora.

N’hi ha que dirien que he malbaratat aquest meu do fent de bibliotecari, però si ho pensessin, voldria que sabessin que no han entès res. Quan em cansi de fer de bibliotecari podré fer el que vulgui sabent que tindré tot el temps que vulgui... Alguns dels llibres que hi ha a les biblioteques d’arreu del món són meus, n’hi ha que els fan servir de manuals, llibres d’història, de viatges, ¿quantes coses he fet i quantes me’n queden? Perdo el compte de les primeres i també de les segones.

... encara conservo el bagul que va voler emportar-se la senyora.

Perquè, si jo expliqués que, abans de marxar del Sallent, vaig anar a buscar el dimoni, ¿qui em creuria? Ningú, potser, com jo no vaig creure la vella quan m’ho va contar, però el cert és que després de molt buscar-lo, i de cridar-lo per valls i cims, un dia me’l vaig trobar a l’espona del llit, com una aparició, després que pensés i desitgés de tot cor, com tantes altres vegades, abans de tancar el llibre que llegia, què donaria si tingués tot el temps del món per poder llegir.

 

Francesc Serés, el Sallent, 25.03.07

 

 

 

 

 

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació

 

 

Creative Commons License

El Pacte by Francesc Serés ; Jordi Colomer ; Leonard Beard ; Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació
is licensed under a Creative Commons Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 2.5 Espanya License.